dijous, 15 de març del 2012

L'ESTAT SOCIAL CONSTITUCIONAL

Ahir era la Diada de la Constitució.Una jornada en la que, l’obligat tancament, facilita el caràcter lúdic i familiar de la commemoració. Però, més enllà de la jornada commemorativa, em pregunto si no hauria de tenir un caràcter més reivindicatiu. I és què, per a què volem una norma suprema que abans d’haver-li donat total compliment ja hi estem passant per sobre?

La nostra Constitució proclama, en el seu article 1, l’estat Andorrà com un estat social i eleva a principis constitucionals, subjectes a protecció, conceptes com la igualtat i la defensa de la dignitat humana.

Corren temps en els que estem assistint, de forma generalitzada, a polítiques públiques que tendeixen a l’aprimament de l’estat i dels serveis que pretenen afavorir el respecte al principi de igualtat i a la protecció de la dignitat humana. L’excusa és que no hi ha diners a la caixa, que els serveis públics no són eficients ni econòmicament sostenibles i d’altres arguments per l’estil. Alhora, assistim a un espectacle polític gairebé calcat en els països de l’eurozona despectivament anomenats GIPSI (Grècia, Irlanda, Portugal, Espanya i Itàlia) que reforça la credibilitat del discurs de la por, justificant les polítiques de retallada i d’austeritat pública. (Val a dir, però, que l’argument que “s’ha gastat més del que es podia” s’ha de posar en entredit quan es constata que tots aquests països tenien un estat del benestar més feble que en d’altres països de l’eurozona).

No dic, però, que no siguin arguments vàlids. Pels qui pensen que el principi de igualtat no ha de gaudir de protecció específica, pels qui no veuen amenaçada la seva dignitat humana. En definitiva, pels qui no hauran de patir les conseqüències d’una crisi econòmica ferotge, ni els preocupa que d’altres persones les pateixin. Per tots ells, les polítiques d’austeritat pública i de tisorada són un bon argument.

Però el que més em sorprèn és que a Andorra sembla que no remarquem en el fet que, després de 19 anys, encara no s’ha donat compliment a l’article 37* de la nostra Constitució. No arribo a comprendre com resta soterrat el mandat d’establir un sistema tributari just i acord amb al capacitat econòmica de cadascú. Sistema tributari que hauria de sostenir la correcció de les desigualtats i la protecció dels desfavorits. Com és possible que ens comparem a d’altres països sense tenir en compte que la població andorrana no tributa en funció de la seva capacitat econòmica? Sabem en quina situació ens trobaríem si es distribuïssin equitativament les càrregues fiscals?

Valdria la pena que ens preguntem a qui beneficia aquesta laxitud legislativa. 
Alhora, també, per tots aquells que defensem la igualtat d’oportunitats, seria convenient que alcem les nostres veus i que reclamem el que el nostre estat de dret protegeix, al menys, en la teoria.

*Article 37
Totes les persones físiques i jurídiques contribuiran a les despeses públiques segons la seva capacitat econòmica, mitjançant un sistema fiscal just, establert per la llei i fonamentat en els principis de generalitat i de distribució equitativa de les càrregues fiscals.

dijous, 8 de març del 2012

IGUALTAT


Ja fa un quant de temps que havia creat l’estructura d’un bloc però em faltava el més important, la tripa. A vegades per manca de temps, altres per manca de to i altres de tema. Tot plegat el que em faltava és la seguretat de trobar el què i el com del que volia escriure i compartir en el meu primer post.

Avui és el Dia Internacional de la Dona i vull compartir el que sento i el que desitjo per a tots i totes nosaltres. A priori pot semblar extens però el cert és que és molt senzill, el dret efectiu a la IGUALTAT.

En la meva família som 4 generacions de dones vives. Si faig una comparativa entre les quatre, Déu n’hi do el que hem avançat, però fins que la igualtat no sigui efectiva i absoluta no podem parar. I no podem obviar, tampoc, la responsabilitat que tenim envers les companyes que encara estan més allunyades d’aquesta igualtat.
Una vegada vaig assistir a un fòrum en el que ens aplegàvem miler i mig de dones i homes d’arreu del món. Escoltant els viscuts de moltes dones en situacions inconcebibles, només pel sol fet de ser dones, se’t posen els pèls de punta. Però quan et donen les gràcies perquè els nostres avenços els serveixen de fites, plores de l’emoció i empenys encara amb més força.

Les dones hem de seguir treballant per aconseguir ser iguals als homes en absolutament tots els aspectes de les nostres vides, sense perjudici d’allò en que ens faci diferents la genètica. Ens hem de comprometre, dia a dia, en la defensa de la nostra condició i en l’exigència de respecte envers la mateixa. La pròpia, la de la veïna, la de la companya de feina, la de la amiga, enfí...la de qualsevol dona.

En un dia com avui no em vull estar d’enrecordar-me’n dels homes. Simone de Beauvoir deia que el problema de les dones sempre ha estat un problema d’homes. I per això, vull recordar aquells homes que ens ajuden en el camí de l’assoliment del nostre objectiu. Aquells homes que viuen formes de masculinitat en les que entenen que som companys i ens respecten. A ells també, però, dirigida la demanda de treball en pro de l’assoliment de la igualtat de les dones, per a ells també una exigència de responsabilitat pedagògica.

Per acabar, un desig: que esdevingui realitat el somni d’un món en el que haguem recuperat el dret que no ens hauria d’haver estat negat mai.

Seguim treballant!
Felicitats a totes les dones del món.